05
Febrer
2016

Toni Caparrós: “Em consta que als esportistes els Jocs Mediterranis els encanten”

Javier Peña assegura que els Jocs Mediterranis són el més semblant a uns Jocs Olímpics i que els esportistes tenen ben marcada la data en el seu calendari esportiu

categoria: Entrevistes
DSC03645

05 Febrer 2016

Tarragona

El projecte Seminaris 2017, engegat pel departament d’esports de Tarragona 2017, ha comptat amb la presència de Toni Caparrós i Javier Peña per impartir el novè seminari, que ha tractat sobre la prevenció i readaptació de lesions esportives. Dos ponents de renom per impartir formació als entrenadors, preparadors físics i esportistes que van omplir el saló d’actes de l’Antiga Audiència de Tarragona.

El Javier Peña és director del Centre d’Estudis de l’Esport i l’Activitat Física de Vic, professor adjunt de la Universitat de Vic, preparador físic i assistent de diversos clubs i actualment assistent en matèria de preparació física del primer equip del Joventut de Badalona.

Toni Caparrós és l’últim espanyol en fer el salt a la NBA. Compagina la seva feina d’assessor dels Memphis Grizzlies amb la de preparador físic de la selecció espanyola de bàsquet.

Toni, com arribes a la NBA?

Tinc la sort de seguir mantenint una relació professional amb esportistes amb els que vaig treballar al Barça (Caparrós va ser-ne el preparador físic durant 9 temporades) i ara juguen allà. En un moment determinat em fan saber que fa falta personal amb una formació molt específica en un dels equips, ens trobem i tanquem l’acord. És una oportunitat a la que no pots dir que no.

Quin és el teu rol a l’equip?

Jo sóc assessor. El que faig és treballar pels preparadors físics i pel servei mèdic de l’equip. La preparació física ha fet un gran canvi gràcies a la tecnologia, aporta una gran quantitat de dades i nous conceptes que és difícil gestionar en el dia a dia. El que necessitaven a l’equip era algú que gestionés tota aquesta informació en benefici de l’equip, fer-ho aplicable, i jo ja tenia experiència en aquest àmbit de l’esport. Puc treballar des de casa, però un cop al mes vaig a Memphis i preparem el mes següent.

La manera de treballar aquí i als Estats Units és molt diferent?

Sí, més del que sembla. És diferent perquè a Europa s’entrena més que es juga i això fa que la manera d’entrenar sigui d’una manera determinada. Mentre que a Amèrica es juga més que s’entrena. L’objectiu dels entrenaments allà és el de recuperar bé el jugador, saber administrar bé les càrregues. El model és completament diferent.

Javier, un bon sistema de prevenció de lesions és bàsic pels esportistes d’alt rendiment. Quines són les línies bàsiques a seguir?

És fonamental. En un bon programa de prevenció de lesions hem de fer un abordatge multifactorial, ja que la producció d’una lesió és multifactorial. Per tant, hem de preveure que l’esportista estigui en un bon nivell de condició física, que utilitzi bé els mitjans de recuperació, l’alimentació, i nosaltres, els preparadors físics, utilitzar les pràctiques específiques de prevenció de lesions que la ciència ha verificat com a més útil a l’hora de prevenir-les.

TC. El concepte clau avui en dia és la disponibilitat. Hem d’intentar que els jugadors es lesionin el mínim possible, perquè lesions n’hi haurà, però la nostra tasca és que estiguin sempre disponibles pels entrenadors. No podem permetre que el crack de l’equip estigui a la banqueta.

La preparació física és diferent depenent de la disciplina esportiva?

TC. És diferent per a cada esport i per a cada persona dins d’un mateix equip. No és el mateix la preparació física per a Juan Carlos Navarro que per a l’Àlex Abrines. Són edats, alçades i condicions físiques diferents. Per això actualment treballem d’una manera individualitzada. La feina llavors es multiplica.

JP. A més, està molt estudiat que, quan es produeix una lesió, el factor que més correlaciona és el fet d’haver tingut la mateixa lesió amb anterioritat. Per prevenir una lesió, no és el mateix un esportista que no s’ha lesionat mai que un que ja ha tingut una lesió, la recaiguda és més fàcil.

Javier, tu ets especialista certificat en l’aplicació del coneixement científic a l’entrenament. Com t’ajuda la ciència en el teu dia a dia?

Per mi és important que la ciència de l’esport estudiï les necessitats que tenen els esportistes, i a partir d’aquí es generi el coneixement, no a la inversa. L’error seria generar coneixement i si després es pot aplicar a l’esport, fantàstic.

La preparació física i la prevenció de lesions poden marcar la diferència en les competicions d’alt nivell?

JP. Totalment. En l’esportista individual està claríssim. Arribar al nivell òptim de rendiment quan es té la prova més important del calendari augmenta les possibilitats d’èxit davant dels altres. Però inclús en els esports col·lectius, perquè l’esportista que està bé físicament competeix amb més confiança, és capaç de córrer més ràpid, no es lesiona… Pels entrenadors, disposar de tota la plantilla en els moments clau és imprescindible.

Com ha canviat la preparació física en els més de vint anys que fa que t’hi dediques, Javier?

La preparació física inicial venia influenciada per la preparació que s’utilitzava en esports individuals com l’atletisme. Intentàvem entrenar els jugadors de futbol, de voleibol, de bàsquet, com a atletes. Ara però, la majoria utilitzem l’entrenament funcional, que consisteix en intentar reproduir els moviments que es donen en competició i vigilar la prevenció de lesions, que incrementa el rendiment i és una perspectiva que crec que és nova.

 

Tant el Toni Caparrós com el Javier Peña coneixen perfectament els Jocs Mediterranis, la competició i el seu funcionament. Els dos reconeixen també estar al dia de les novetats de Tarragona 2017 i celebren poder organitzar els Jocs “a casa”.

Els Jocs Mediterranis són una competició internacional de primer nivell, valorada per esportistes d’elit i federacions de tots els països. Creieu que són uns jocs ben reconeguts o infravalorats?

TC. Està clar que la referència internacional són els Jocs Olímpics. Però l’impacte que aquests jocs poden tenir dins de l’àmbit local, però també global, és molt important valorar-ho. Moltes federacions portaran primers equips, i a mi em consta que aquesta competició als esportistes els encanta.

JP. Per l’esportista qualsevol competició és transcendent. Els Jocs Mediterranis són l’avantsala dels Olímpics, són el més semblant que molts atletes podran tenir durant un temps i segur que pels esportistes és una data important, ben marcada en el seu calendari esportiu. Aquest tipus de jocs poliesportius són una gran oportunitat i un esdeveniment important per Tarragona. Espero que la delegació espanyola hi aposti fort perquè la ciutat hi està posant molts esforços i penso que han de tenir més rellevància de la que se’ls dóna.

Els Jocs Mediterranis arriben després d’una gran competició com és Río 2016, aquest estiu. Molts esportistes olímpics es donaran cita també a Tarragona. Un any de marge és suficient per a la preparació física?

JP. Un any és més que suficient. Pels esportistes individuals segur, i pels d’equip no crec que sigui un problema. La gran majoria d’esportistes professionals estan acostumats a participar en competicions d’estiu a part de les competicions de club.

TC. La preparació funciona per cicles, que normalment comencen o acaben amb els Jocs Olímpics. Els atletes i esportistes busquen les cites prèvies i similars com són els Jocs Mediterranis per a preparar-se.

JP. Una vegada acabi Río 2016 i comenci la preparació per Tarragona 2017, per molts esportistes no serà l’any 5 del cicle, sinó l’any 1 de la preparació dels Jocs Olímpics del 2020.

La novetat que s’introdueix a Tarragona 2017 és la inclusió del Bàsquet 3×3. Quina valoració us mereix que aquesta disciplina estigui cada vegada més present en competicions internacionals?

TC. Des de les federacions aquesta disciplina s’està intentant promoure molt. Sobretot des d’un punt de vista saludable. S’està recomanant a les escoles i que el practiquin els joves, per mirar de prevenir la obesitat i els hàbits poc saludables. L’interès per aquesta modalitat esportiva és per la seva espectacularitat, però també per la repercussió psicosocial que comporta. El bàsquet 5×5 mai deixarà de ser-hi.

JP. Jo vinc d’una disciplina que ja ha patit aquest canvi en el programa olímpic, com és el voleibol i el vòlei platja. Que el bàsquet faci el mateix em sembla molt bé. S’haurà de veure com la Federació Internacional de Bàsquet aposta per aquesta disciplina i què acabarà passant amb el desenvolupament professional dels esportistes que s’hi vulguin dedicar. Segurament el 3×3 acabarà sent una disciplina seriosa quan es generi un esport en si mateix, amb una lliga pròpia, ja que no són els mateixos esports.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies propias y de terceros para obtenir información analítica de los usuarios. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies